SUNRISE, UN CLÀSIC

Estem acostumats a fer-nos idees sobre les coses, a valorar les coses abans de viure-las, i, al menys en el meu cas, mai son vertaderes o del tot vertaderes aquestes idees que agafen forma dins del nostre cap... Perquè estem acostumats a fer judicis de valor de tot, del que coneixem i del que ignorem, perquè, desgraciadament, ens considerem sempre el centre dels nostres judicis, del vertader judici...

...I és que jo vaig començar a veure la pel·lícula "Sunrise" sense moltes ganes, ja que m'avien dit que era muda i en blanc i negre... i el text que acompanyava algunes imatges era en anglès... vaig pensar: quin avorriment, vaig a perdre tot el matí en veure una pel·lícula per a iaios amb efectes roïns.




I quina fou la meua sorpresa, que vaig viure intensament la pel·lícula, sentint ira, alegria...i també plorant, plorant molt en les últimes imatges, abans que sabérem el final.
I és que curiosament, m'agradat molt. És estrany que em sorprenga una pel·lícula de les que fan hui en dia, de seguida se sap qui és qui, qui es casa en qui i que és el roí... però, em sorprengué tota la pel·lícula, sobretot el final.


Realment, hem arribat a un punt en el que les pel·lícules que agraden són les que tenen moltes imatges violentes, sexuals, drama i que guanya el bo. Si no és avorrida... Com és possible que abans els autors aconseguiran totes les emocions amb imatges tan bàsiques? Doncs la resposta de la majoria seria que la gent no estava acostumada, era més impressionable... Però, encara que part de raó en té, si fóra realment cert jo m'hauria avorrit, i és clar que no hauria plorat gens. I és que aquesta pel·lícula et transmet alegria, esperança i ganes de lluitar pel vertader amor (com observeu sóc una mica cursi, però m'agrada creure en l'amor)




Per això diuen, crec jo, que un clàssic és allò que agrada sempre, que mai és antiquat. Es diu dels vestits, es diu de les mentides... i es diu de les grans pel·lícules, les quals continuen sent fresques encara que passen els anys. I no necessiten fer les coses de moda, ni despullar gent, ni plenar la pantalla de sang... a soles han de tindre un bon director, uns bons actors i... sobretot... una bona música.


Què important és la música... però no en esta pel·lícula a soles, la qual és imprescindible, si no en totes. T'agafes la millor pel·lícula del mon, li lleves la música i la pel·lícula t'adorm en dos segons... i és que el món sense música és un mon sense sentiment, sense expressió, sense alegria... sense vida.