Viatgem a l'Oest!

La imatge mental que sempre he tingut de les pel·lícules de vaquers és alguna cosa grisa i borrosa amb diàlegs curts i sense res emocionant. Després de veure "Unforgiven", la meua opinió no ha canviat rotundament, ja que no és ni serà el meu gènere favorit, però, he arribat a la conclusió que aquesta visió la tenia perquè quan era xicoteta i anava a casa dels meus iaios jo volia veure dibuixets...i el meu avi mirava pel·lícules de vaquers... i pense que açò ha influït que mai li donara una oportunitat a este gènere.

En realitat, la pel·lícula no m'ha encantat, però no ha estat malament. He de dir que és difícil fer-nos sentir durant tota la pel·lícula que el roí és el bo, i el Sherif és el que fa mal les coses. Realment aconsegueix fer un embolic de sentiments i judicis, partint de les injustícies dels menys protegits. El missatge és que una injustícia es paga amb una altra injustícia.

Però, no us penseu el que no és. El que m'agradat és la manera de trastocar els nostres judicis i valors, no el missatge de la pel·lícula, ja que mai m'ha agradat la venjança, ni les pel·lícules que parlen d'ella. Realment són pel·lícules que hem fan patir, perquè em pose en el lloc de tots, i tothom té una vida, una família...i ningú té dret a destruir-la, ningú.

Tampoc m'agrada el missatge últim: sempre som com som, i no podem canviar. Ell havia canviat per la seua dona, però acaba bevent i matant a tots sense deixar que es defenguen, ja que la seua ira és més gran.

Està clar que la manera de fer justícia del Seriff era una miqueta forta, però tampoc n'hi ja que tornar mai la mateixa moneda, i aquesta pel·lícula no mostra res d'això sinó tot el contrari.

De totes maneres, pense que és una bona pel·lícula a on es fa una reflexió sobre la violència fàcil de veure en els distints personatges:

les prostitutes, els vaquers, el sheriff i els xiquets.

SUNRISE, UN CLÀSIC

Estem acostumats a fer-nos idees sobre les coses, a valorar les coses abans de viure-las, i, al menys en el meu cas, mai son vertaderes o del tot vertaderes aquestes idees que agafen forma dins del nostre cap... Perquè estem acostumats a fer judicis de valor de tot, del que coneixem i del que ignorem, perquè, desgraciadament, ens considerem sempre el centre dels nostres judicis, del vertader judici...

...I és que jo vaig començar a veure la pel·lícula "Sunrise" sense moltes ganes, ja que m'avien dit que era muda i en blanc i negre... i el text que acompanyava algunes imatges era en anglès... vaig pensar: quin avorriment, vaig a perdre tot el matí en veure una pel·lícula per a iaios amb efectes roïns.




I quina fou la meua sorpresa, que vaig viure intensament la pel·lícula, sentint ira, alegria...i també plorant, plorant molt en les últimes imatges, abans que sabérem el final.
I és que curiosament, m'agradat molt. És estrany que em sorprenga una pel·lícula de les que fan hui en dia, de seguida se sap qui és qui, qui es casa en qui i que és el roí... però, em sorprengué tota la pel·lícula, sobretot el final.


Realment, hem arribat a un punt en el que les pel·lícules que agraden són les que tenen moltes imatges violentes, sexuals, drama i que guanya el bo. Si no és avorrida... Com és possible que abans els autors aconseguiran totes les emocions amb imatges tan bàsiques? Doncs la resposta de la majoria seria que la gent no estava acostumada, era més impressionable... Però, encara que part de raó en té, si fóra realment cert jo m'hauria avorrit, i és clar que no hauria plorat gens. I és que aquesta pel·lícula et transmet alegria, esperança i ganes de lluitar pel vertader amor (com observeu sóc una mica cursi, però m'agrada creure en l'amor)




Per això diuen, crec jo, que un clàssic és allò que agrada sempre, que mai és antiquat. Es diu dels vestits, es diu de les mentides... i es diu de les grans pel·lícules, les quals continuen sent fresques encara que passen els anys. I no necessiten fer les coses de moda, ni despullar gent, ni plenar la pantalla de sang... a soles han de tindre un bon director, uns bons actors i... sobretot... una bona música.


Què important és la música... però no en esta pel·lícula a soles, la qual és imprescindible, si no en totes. T'agafes la millor pel·lícula del mon, li lleves la música i la pel·lícula t'adorm en dos segons... i és que el món sense música és un mon sense sentiment, sense expressió, sense alegria... sense vida.

APRENDRE A SER MESTRES...

Quan som xicotets i anem a l´escola interioritzem una sèrie de conceptes i pautes de les quals som gairebé inconscients quan creixem. El que llix una persona, el que parla amb la gent, el que escolta... tot s'aprèn en les primeres etapes d'aprenentatge i té repercussions al llarg de tota la vida. En general, a l'escola li donem més importància a l'apartat escrit que al del parla. Això fa que els xiquets vegen l'escrit com més important i lluiten per aconseguir dominar-ho, deixant una mica oblidada la parla fora de l´ ús de casa i el carrer.

Hem de partir de que la parla és anterior a l´escriptura, els primers homens utilitzaven els sorolls produïts amb la gola y el cos i les onomatopeies per a comunicar-se. La escriptura va ser una gran avantatge en la humanitat, ja que denota una intel·ligència major i una capacitat d´ abstracció molt gran. D´aquesta manera, hem de valorar que la escriptura i la parla son activitats humanes totalment complementàries i hem de valorar-les i treballar-les donant-li a cada apartat el temps i la preparació necessària per a facilitar un coneixement complet per a formar a persones completes.

Moltes vegades, l´escola no incideix en la parla perquè pensa que ja es fa un gran ús de la parla a casa i amb els companys i no es necessari el treballar-ho més, Tanmateix l´escriptura, que en aquestes edats, fora de l´escola poc s´ utilitzen, es treballa prou més. Pense que açò es un error molt gran, i que els futurs mestres hem d´ intentar canviar aquest concepte. aquesta opinió es fonamenta en els usos de la llengua, els quals estan restringits pels àmbits d´ ús que el parlant els dóna. Si el xiquet només aprèn a parlar a casa i al carrer quan siga major a soles parlarà amb domini i soltura en casa i en el carrer. No podrà defensar-se en altres situacions perquè no haurà après vocabulari necessari, bases, regles de conducta. Es limitarà a utilitzar la llengua a soles en el aspecte informal, familiar... i li constarà molt fer-ne un ús mes formal, mes culte i que necessite més preparació que una conversa amb la mare o amb el veí. Tot açò es resumeix en que a banda de formar grans escriptors, hem també de formar grans oradors. Gent que puga defensar-se en tots els àmbits de la seua vida d´ una manera completa i organitzada. Gent que parle correctament.

El problema, moltes vegades, resideix en que és molt mes difícil avaluar un text oral que escrit. També en que moltes vegades no se sap com fer activitats orals i com enfocar-les per a que siguen constructives, avaluables, amenes i que, a més, els xiquets aprenguen amb elles. Moltes vegades no ens adonem que el mes senzill es deixar que el xiquet s´ espresse. I més endavant ja podrem fer més coses, com ara, obres de teatre, recitals... i finalment les exposicions.

Al parlar de l´ exposició com punt final no vol dir que a l´ escola a soles preparem a un xiquet per a que puga fer exposicions. Simplement, en una exposició es pot apreciar molts aspectes de la parla y de la escriptura. La importància de la exposició resideix en que agafa tots els àmbits anomenats. Per a fer una exposició, el xiquet prèviament ha d´ aprendre a llegir, extraure conclusions, fer-se esquemes, controlar el temps de parla, tindre recursos visuals, adaptar el missatge al receptor, adaptar el vocabulari i parlar de forma clara, contundent i amena.

Però... que primer no haurem d´ aprendre açò els futurs mestres? Moltes vegades la formació del mestre es el q fa que no es faça a l´ escola. Moltes vegades volem ensenyar als xiquets coses que o dominem, coses que no volem, coses que no creguem.

Per tant, si volem oferir una ensenyança per a formar xiquets complets, primer hem de formar-nos a nosaltres mateixos. Hem de demanar que canvien els mètodes d´avaluació dels propis formadors de mestres. Hem de demanar una ensenyança coherent amb el que ens exigeixen. Els futurs mestres no podem viure una esquizofrènia en la qual estudiem uns mètodes innovadors d´ ensenyança, que aprengam a pensar, raonar, ser crítics, parlar... però, el que conta es la nota d´ un paper escrits d´ alguna cosa que t´ has après.

Hem d´ aprendre per a després ensenyar a aprendre. Hem d´ aprendre a parlar bé si volem ensenyar a parlar, hem d´ aprendre a escriure coherentment y correctament si volem ensenyar a escriure, i em d´ aprendre a escoltar als companys i als xiquets si volem ensenyar- los a escoltar.

Per què Cadira?

Un dimarts del més de desembre, una companya de la universitat aparegué amb un text per als seus alumnes. Aquest text parlava de la cadira, ja veus, d´ una cadira!. Els alumnes es varen quedar intrigats, i reflexionaren quins podien ser els motius pels quals la companya volia que ells el llegiren i el comentaren.

La xiqueta les donà pistes, les va dir que era un text de Joan Fuster, un fragment del Diccionari per a ociosos. Açò ja era una gran pista, ja que el text reflectia l´ essència d´ aquest autor, autor d´ obres que esdevenen totalment bàsiques en la cultura catalana i que causen un enorme impacte social. El que defineix a Joan Fuster és que és crític amb l´ amenitat i l´ ironia.

En aquest text ens comparava la cadira amb l´ ou de Colom. Ens diu que per a que sigui una cadira amb les perfectes condicions no depèn dels materials sinó de la seva arquitectura. Diu que la cadira patia un endarreriment considerable, però que no era l´ únic.

Al final varen arribar a la conclusió de que el text volia crear un impacte els lectors, fer-los pensar en les coses a les quals donem importància i que realment ens perdem l´ important o ens quedem amb les aparences. També era interessant degut a moltes paraules que a vegades causen confusió a l´ hora de pronunciar. I sobretot per a passar una estona inmersos en el mon de la literatura catalana.

I esque les coses han de ser pràctiques, i en l’època que vivim deuria d’estar aprés perquè hem d’arribar a ser crítics amb el nostre entorn. En este món es mira més la forma que el fons, el paper que a la persona, la nota que l’experiència d’aprendre... Ja ho deia Fuster...i encara no l’hem aprés.

Memories D'Antonia

Aquesta pel·lícula comença amb els pensaments d'Antònia quan comença l'últim dia de la seua vida, els quals la tornen al seu poble natal a on es desperta i a on recorda el que ha fet a la seua vida i el que passarà quan mora.

Encara que parega que és ella la que conta la història de la seua vida, el final de la pel·lícula et sorprèn amb la narradora, què no es altra que la seua besneta Sara.

Comença recordant com va arribar al seu poble, del que feia 20 anys que s'havia anat, per a veure a sa mare en els seus últims moments i poder soterrar-la. Ella arriba amb la seua filla, i observa amb una mica de tristor, que res ha canviat en aquell poble.

Antònia no arriba sola, li acompanya la seua filla, i prompte iniciaran la seua vida en el poble. La seua presència no quedarà inadvertida i a soles hi ha un home que se n'alegra que haja tornat, el seu amic "dits torts". Aquest personatge és un intel·lectual que ajudarà a les xiquetes descendents d'Antònia, però és una persona amargada i trista, que l'únic que vol es morir. També un granger, que arribà al poble quan Antònia se'n va anar es fixa molt en ella, i el que comença amb una amistat, creixerà fins arribar a l'amor.

Pel que he vist, "Antònia's line" es una narració generacional amb un clar talant feminista. En la durada de la pel·lícula, es reconstrueix més de quaranta anys de la vida d'una dona que ha sigut tota la seua vida independent, i tot açò ho tracta des de la perspectiva del seu últim dia.

I esque, l'arribada d'Antònia al poble no deixa indiferent ni al retor. El relat es dona en un poble d'Holanda a finals de la segona Guerra Mundial. Relata la vida de 4 generacions de dones d'aquesta família en aquest poble. Es remarca i es transmet amb força la satisfacció d'una dona que va saber transmetre a la gent que venia després d'ella tots els valors i coses que ella considerava importants per a viure, també el seu caràcter independent. Tot allò que ella mateixa a mantingut al llar de la seua vida, fins a l'últim dia.

La seua filla, Daniella, va voler ser mare sense casar-se, deia que no necessitava a un home per a res més. Mes tard mantindrà una relació amb la mestra de la seua filla. La seua neta, la filla de Daniella, s'anomenava Teresa, i va resultar que era una superdotada que als vint anys ja donava classes en la universitat. La seua intel·ligència la manté aïllada, però un amic seu de la infància acabarà per conquerir el seu cor i junts tindran una filla, Sara, que es la que conta la Història.

És una pel·lícula molt recomanable. No es la típica pel·lícula i crec que no deixarà indiferent a ningú. La lluita amb la que Antònia defensa a las seua família, la cuida i la protegeix és admirable, però el que més és a tota la gent que ajuda sense que li ho demanen. I es que canvia la vida de molta gent, trenca amb les injustícies que tots coneixien però ningú parlava. És la dona "Transició" que dona un altra perspectiva al poble i lluita pels indefensos e incompresos en eixa època.

És una pel·lícula que et dona una raó per a trencar amb lo que es troba fixe i que no deuria d'estar permès. Una pel·lícula que et proporciona un somriure, encara que n'hi ha moments per a no riure. Però, que és la vida en realitat? Doncs açò, patiment, lluita i alegria...i el que transmet la pel·lícula és exactament açò: que al final de la teua vida has de contar i recordar les coses bones i quedar-se amb els somriures de la gent que t'importa.

IUVENTUTIS DAY

El diumenge passat aní al teatre Micalet a veure l'obra de teatre: "Iuventutis Day".Aquesta obra està escrita i dirigida per Joan Peris i Xavi Castillo.

Es tracta d'una comèdia àcida, que critica a la jerarquia eclesiàstica, a la banalitat dels mitjans de comunicació de masses i a l'estil caciquil de fer política d'una família.

La trama gira al voltant de la propera visita que farà el Papa al 2011 a Madrid. Aprofitant la vinguda, cadascun intenta sacar el màxim profit dels seus interessos: El president de Castelló vol que faça escala en l'aeroport d'aquesta ciutat, a veure si així poden acabar-ho d'una volta. A la cúpula eclesial se li acudeix fer una serie de televisió, i alguns programes basats en la fe i en les creences, com per eixample: Factor Fe. Els polítics també fan de les seues, i ajuden a tots pels interessos que rebran després...´

La denuncia es fa per mitjà d'un xic, que de xicotet va tindre una visió mariana, es va convertir en el "el xiquet de Benimaclet". En mig d'aquest embolic, l'església vol que el xic es convertisca en un símbol per a l'encontre. Els polítics volen que es facen representacions dels miracles en una "tour" que finalitze en un lloc turístic que necessita una ajuda per a aconseguir turistes, per això li canvien el nom de "xiquet de Benimaclet, pel de xiquet del lloc que volen patrocinar".

Com he pogut observar, l'obra està plena d'estereotips exagerats: El polític corrupte i mentor de la seua filla, la dona amb depressió, el fill tocat que tothom vol mantenir ocupat per a que no moleste, firmes amb pseudònims... les mongetes, una bruta i l'altra molt refinada, el bisbe en el seu lloc jeràrquic, el xiquet que s' ha criat en família "enemiga de l'església i perseguidora d'aquesta" que té visions marianes i vol ser retor. La caracterització de la família d'aquest xiquet em va parèixer molt graciosa: La germana estudiant de filologia catalana, el pare republicà, l'avia Massona...

Hi ha unes coses que em van fer molta gràcia. La primera va ser el comentari que feia un retor en una entrevista amb la gent de valència. Al començament de l'obra (que era entera en valencià menys quan parlava un personatge) Doncs comença parlant i li demana permís al retor important de Roma per a parla-les en valencià als jovens de l'entrevista Ell li ho concedeix, i quan termina de parlar comença tot ràpid a parlar en anglès. El retor de Roma li pregunta: els estaves parlant en anglès? i ell contesta: si eminència, esque els xiquets d'ací estudien així. És una crítica a l'assignatura de ciutadania que es donarà en anglès, i va ser mol graciós com ho van desenvolupar.

Altra cosa que em va agradar molt va ser escoltar a dos personatges, que feien respectivament, d'argentí i d' els Estats Units. El que va ser curiós era que parlaven en valencià, però amb els accents característics. En anglès feia així l'accent, i soltava "Oh, My God!", i l'argentí parlava amb l'accent del seu idioma en espanyol, però parlava en valencià.

Com havia comentat abans, la critica es fa per mitjà d'aquest xiquet, que es converteix en assassí. Primer mata a la seua família, el que fa que la campanya dels polítics i els retors es desbarate, i que perden molts diners. Però després, fa un raonament d'avant del públic en un monòleg, i al final acaba matant-los a tots, inclòs a ell mateix amb una bomba pegada al seu cos.

La reflexió que fa el xiquet és l'argument de l'obra, i parla de quan Jesús aplegà al temple i veié que tot estava ple de mercaders, i que el tirà tot per terra. Ell afirma que si ell haguera sigut jesús els haguera matat a tots. I encara que Deu et demana sacrificis que després no cal que faces (com Abraham amb el seu fill) docs hi ha algun sacrifici que si cal fer... i és el que fa ell matant-los a tots per acabar en aquesta hipocresia.

Heretaràs la terra

L’altre dia acabí de llegir-me la novel·la: “Heretaràs la terra”, escrita baix el pseudònim de Toni Cucarella. Aquest pseudònim literari amaga a l'autor Lluís Antoni Navarro i Cucarella, que va nàixer a Xàtiva l'any 1959.

En aquesta novel·la Cucarella utilitza el seu esperit crític on lamenta la destrucció de la Xàtiva «més estimada» i la seua horta fèrtil per part d'aquells que anomena «polítics del negoci» i ens motiva a lluitar per a evitar-ho.

Aquesta novel·la manifesta la contrarietat que sent l'autor amb la despietat de les immobiliàries que exploten les terres i trenca amb la seua tradició i passat, degenerant-les únicament per a aconseguir diners.

Cucarella ens relata les aventures de Vicent Morell, amb un estil sarcàstic. parlem d’un antiheroi irreal, aquest personatge l'hem tractat a classe, i veiem que és un recurs que s'utilitza molt en les novel·les actuals, i també en el cinema. Vicent Morell, conegut com Nàufrag, és un home que va travessar l’atlàntic i que no va naufragar mai. A més a més va fer fortuna a Cuba, on va conèixer a sor Juana Inés de la Cruz, i van tenir una relació molt especial. Quan Vicent torna a Xàtiva, d'on era, munta un casino Burell. La terra heretada que dona nom al llibre és la terra que es compra i ven avui, i com que Morell és un home que viu de la terra i es torna ric al anar a les Amèriques és considerat un heroi. El narrador conta per venjança la vertadera història d’aquest home, del que diu que s'ha convertit en un heroi falsament.

En la meua opinió és un llibre amb molt sentiment, transmet al lector la indignació per tot el que ocorre relacionant els impostors, el que no és heroi, amb les immobiliàries, les constructores i tots els polítics o no que estan destrossant la terra, fent-la com ell diu, "irrecognoscible". Estan canviant-la a un ritme desmesurat on quan tornes a passar per un carrer ni el reconeixes.
M’agrada l’estil imperant i amb força que l’autor utilitza i com empra llocs i persones reials per a fer-lo mes creïble.Al principi pensava que era un assaig ben real i tot. La mordacitat, l’enginy, la burla, el to amb el qual el llibre se'ns presenta són realment elogiables; la capacitat d'invenció és realment bona i el domini del registre lingüístic em pareix extraordinari. En contra d’opinions que diuen que s’ha deixat llevar negativament pel les seues inclinacions i preferències, jo pense que això el fan mes vertader, amb sentiments forts que m’han fet gaudir més que si solament narrara uns fets. És precisament això el que més el destaca d’altres obres al meu parer.