"Deixa que la gent visqui en el teu cor"

L'altre dia vaig veure el reportatge de "pensant en els altres", i com que m'havien dit que, a banda dels comentaris en català s'escoltava als personatges en japonès no vaig dubtar de cridar a la meua parella per a veure-la junts. Ell ha tingut la sort de viure 15 anys al Japó i varem comentar molts aspectes del reportatge i vaig poder enriquir-me molt.


El primer que he de dir és que el documental em va agradar molt. Realment em va sorprendre molt. És estrany veure a xiquets de 10 anys treballar d'aquesta manera, raonar com ho feien, fer coia així i solucionant els problemes amb empatia i AMISTAT.


Realment, açò que varem veure no és normal a totes les escoles, pel que jo se, a les escoles japonès la disciplina és molt dura, i no deixen molt als sentiments entre companys. La manera de treballar d'aquest professor és realment d'aprendre, i ell mateix aprèn amb els xiquets. És molt curiós com reaccionen els xiquets quan es castiga al company per parlar a no provar les barquetes. Ni el mateix professor s'esperava aquestos raonaments i aquesta empatia per part dels xiquets. Açò demostra la gran feina que fa.


Però, a banda de la gran tasca del mestre, he de dir que em sorprèn molt la societat japonesa. La primera cosa, i que és normal segons Joanes, és l'espai en els col·legis. Allí totes les escoles, de qualsevol nivell te gran pati de terra, grans infraestructures, piscines... i esque el col·legi és un espai on el xiquet passa moltes hores, i la seua educació ha de ser completa. Sincerament, l'educació a les nostres terres està molt descuidada, tant en infraestructures, la qual moltes son barraques que no deixen puesto al pati de cement, i amb la tasca de transmetre coneixements, valors i en la formació de persones crítiques.


A més, varem veure com els xiquets feien, tots sols, les barquetes. És molt normal que els alumnes facen les coses per ells mateixos: les ensenyen a cuinar, cada dia serveix un la taula, netegen ells mateixos el col·legi (açò em va sorprendre, i el que més es sorprengué és que ell no ho recorda malament, sinó divertit, netejant amb els seus companys, divertint-se, fent carreres llançant-se en els corredors amb els draps per a netejar-ho...). I esque pense que és bo ensenyar als xiquets que han de cuidar l'espai que utilitzen, que són responsables de preservar-ho, que han d'aprendre a cuidar-ho i el més important, sense voler parèixer Mary Poppins, que netejar pot ser inclús divertit.


I és que per a ser feliços, que és l'objectiu de l'escola, cal formar-se de manera completa: En tasques, en conceptes, amb empatia, amb alegria i en els moments tristos. És genial que els xiquets puguen sacar el que tenien dins (parle ara de la xiqueta a la que se li morí el pare quan era xicoteta). No és meravellós que la xiqueta puga sacar-ho, i a més a mes portar al col·legi el dibuix del pare, parlar amb un somriure d'ell? La mort és inevitable, però no em de deixar que esborre els bons records del passat.

El final, la carta gegant que li escriuen al pare de la Mifuyu, que va perdre a son pare de xicoteta, i al Tsubasa, que l'ha perdut fa poc, em plena d'emoció i simpatia de veure els raonaments dels xiquets i la seua intenció. i és que, encara que uns al Japó, altres a l'india, i altres ací, TOTS som humans, i compartim aquesta innocència dins de nosaltres. En l'escola necessitem conèixer aquesta innocència i aprendre a mantenir-la sempre. A soles així podrem aprendre a ser feliços.