"Deixa que la gent visqui en el teu cor"

L'altre dia vaig veure el reportatge de "pensant en els altres", i com que m'havien dit que, a banda dels comentaris en català s'escoltava als personatges en japonès no vaig dubtar de cridar a la meua parella per a veure-la junts. Ell ha tingut la sort de viure 15 anys al Japó i varem comentar molts aspectes del reportatge i vaig poder enriquir-me molt.


El primer que he de dir és que el documental em va agradar molt. Realment em va sorprendre molt. És estrany veure a xiquets de 10 anys treballar d'aquesta manera, raonar com ho feien, fer coia així i solucionant els problemes amb empatia i AMISTAT.


Realment, açò que varem veure no és normal a totes les escoles, pel que jo se, a les escoles japonès la disciplina és molt dura, i no deixen molt als sentiments entre companys. La manera de treballar d'aquest professor és realment d'aprendre, i ell mateix aprèn amb els xiquets. És molt curiós com reaccionen els xiquets quan es castiga al company per parlar a no provar les barquetes. Ni el mateix professor s'esperava aquestos raonaments i aquesta empatia per part dels xiquets. Açò demostra la gran feina que fa.


Però, a banda de la gran tasca del mestre, he de dir que em sorprèn molt la societat japonesa. La primera cosa, i que és normal segons Joanes, és l'espai en els col·legis. Allí totes les escoles, de qualsevol nivell te gran pati de terra, grans infraestructures, piscines... i esque el col·legi és un espai on el xiquet passa moltes hores, i la seua educació ha de ser completa. Sincerament, l'educació a les nostres terres està molt descuidada, tant en infraestructures, la qual moltes son barraques que no deixen puesto al pati de cement, i amb la tasca de transmetre coneixements, valors i en la formació de persones crítiques.


A més, varem veure com els xiquets feien, tots sols, les barquetes. És molt normal que els alumnes facen les coses per ells mateixos: les ensenyen a cuinar, cada dia serveix un la taula, netegen ells mateixos el col·legi (açò em va sorprendre, i el que més es sorprengué és que ell no ho recorda malament, sinó divertit, netejant amb els seus companys, divertint-se, fent carreres llançant-se en els corredors amb els draps per a netejar-ho...). I esque pense que és bo ensenyar als xiquets que han de cuidar l'espai que utilitzen, que són responsables de preservar-ho, que han d'aprendre a cuidar-ho i el més important, sense voler parèixer Mary Poppins, que netejar pot ser inclús divertit.


I és que per a ser feliços, que és l'objectiu de l'escola, cal formar-se de manera completa: En tasques, en conceptes, amb empatia, amb alegria i en els moments tristos. És genial que els xiquets puguen sacar el que tenien dins (parle ara de la xiqueta a la que se li morí el pare quan era xicoteta). No és meravellós que la xiqueta puga sacar-ho, i a més a mes portar al col·legi el dibuix del pare, parlar amb un somriure d'ell? La mort és inevitable, però no em de deixar que esborre els bons records del passat.

El final, la carta gegant que li escriuen al pare de la Mifuyu, que va perdre a son pare de xicoteta, i al Tsubasa, que l'ha perdut fa poc, em plena d'emoció i simpatia de veure els raonaments dels xiquets i la seua intenció. i és que, encara que uns al Japó, altres a l'india, i altres ací, TOTS som humans, i compartim aquesta innocència dins de nosaltres. En l'escola necessitem conèixer aquesta innocència i aprendre a mantenir-la sempre. A soles així podrem aprendre a ser feliços.

Memento

Per comentar aquesta pel·lícula començarem pel final, tornarem al principi...ara que? Una miqueta del mig?...ara principi, ara final, ara principi, ara meitat... i és que la primera vegada que vaig veure la pel·lícula a classe no entenguí res... a soles quan la vaig a tornar a veure em vaig anar acostumant i vaig poder començar a entendre-la.

Realment, el motiu pel qual el director comença pel final, intercalant el mig i acabant pel principi...i creant situació d'embolic és, precisament, per això. Vol que sentim el mateix que Leonard (el protagonista). Ell, amb la seua amnèsia, viu constantment confós, anotant tot, descobrint... i és el que ens fa a nosaltres fins que a la pròxima escena ens explica la situació esmentada abans i amb els segments en blanc i negre ens mostren la seua historia d'una forma lineal amb una interessant juxtaposició narrativa que involucra, donant-li molta importància a l'aspecte visual i formal.

La importància d’anar descobrint la veritat junt el protagonista ens fa ficar-nos en la sua pell, i anar recuperant la memòria en ell dia a dia. Per això pense que l’ús de la inversió temporal és molt intel·ligent per part del director. Açò crea una situació d’incertesa impressionant, que sumada amb la presentació del final al començament, està oberta a un milió de possibilitats que cada ment va per un camí diferent al veure la pel·lícula, o això és el que pense desprès de parlar amb els companys.

Voldria destacar la frase:” No me'n recorde d’oblidar-te” com a frase que m’agradat, i més amb l’argument de la pel·lícula. Curiosa, fresca, divertida i sentimental.

Però, encara que és gratificant veure una pel·lícula original, a l’hora de plantejar l'argument, que ens enganxa i ens fa estar en tensió, he d’afegir que no em va agradar res la música de la pel·lícula. No pense que estiga encertada per a res. Però això és la meua opinió. No pense que siga mala música, simplement que no està posada en el lloc que li toca.

En resum, l’experiència de la pel·lícula va ser molt gratificant i bona. M'agrada poder conèixer aquestes pel·lícules, que no són res paregudes a les pel·lícules a las que estic acostumada, i això és una manera d’aprendre, obrir la ment i conèixer altres maneres de fer cinema molt bo i, per a mi, desconegut.

La literatura dels nostres xiquets

L'altre dia, quan tornava a casa, observí en l' autobús una situació que em va fer reflexionar sobre la literatura que llegixen i veuen els xiquets. La situació va ser una xiqueta d'uns 7 anys amb la xica que la cuidava, la qual cosa vaig deduir pel seu accent, la seua forma d'interactuar... Doncs bé, la xiqueta es divertia colpejant a la pobre xica amb els paraigües, fins que la jove, cansada ja, li va dir: "carineyt, açò no està bé, que passaria si t'ho fera a tu?"?" al que la xicoteta no tardà a respondre: "que et denunciaria per maltractament a menors".

Realment, ja estem vivint massa situacions paregudes: des de xiquets que es llancen les cadires per damunt imitant als de lluita lliure de la televisió, fins la imitació del "Shin Shang".No vull fer un judici sobre el valor educatiu que en tenen aquestos dibuixos, que és la literatura mes vista pels xiquets, simplement reflexionar sobre les alternatives, els objectius i els deures de pares i educadors.
En primer lloc, no pense que prohibir als xiquets que vegen els dibuixos siga una solució, ja que acabaran veient-lo igualment i parlant amb els amics. Simplement pense que hauríem de potenciar un tipus de dibuix que aportara més als xiquets, i que els fera reflexionar, pensar i a mes a mes, gaudir. I si no som capaços de fer açò... que esperem? No ens hem de sorprendre quan els xiquets només desitgen ser cantants, rics i no fer res en tot el dia...
Els xiquets no són estúpids... i com veiem saben molt bé el que els interessa. Moltes vegades, els adults interpretem malament el concepte de “pensar per un mateix”, pensant que els xiquets s’han d’expressar, s’han de relacionar, han de veure el que preferisquen... les donem a conèixer tots els seus drets...però, que passa amb els deures? Amb el respecte als altres?...doncs que moltes vegades se'ns oblida, i el que estem fent és donar-les una educació mancada, que repercuteix en la seua formació per a la vida adulta.
No es tracta de fer una realitat falsa recoberta de color rosa, sinó de fer una realitat creïble, amb la que es senten identificats, amb la qual podem transmetre als xiquets els valors de la convivència, respecte, tolerància,... tot allò que necessiten per a formar-se de manera completa. Mostrant el que poden fer, el que han de respectar, quines son les seues obligacions i també els seus drets... Utilitzant la literatura per a que aprenguen a veure la seua realitat e incús poder detectar si algú les fa mal psicològic, escolar o sexual.
Aquesta última aportació que he fet sobre l'abús sexual a menors ja se està fent en països sud-americans, i en algunes províncies de l’estat espanyol. És açò un avanç i una obertura a tornar al objectius primaris del conte, dels dibuixos... que era advertir als xiquets i ensenyar-los per a poder construir-se com a persones. I tot açò no l'aconseguiran els xiquets, si no els seus majors, és a dir, nosaltres.